La malaltia meningocòccica és una malaltia infecciosa greu causada per un bacteri anomenat meningococ. Es produeixen casos durant tot l'any, però de forma més freqüent durant els mesos d'hivern i primavera. Generalment són casos aïllats, però poden aparèixer també com a brot (presentació de dos o més casos relacionats), sobretot en familiars convivents i escoles. Aquesta malaltia pot presentar-se a qualsevol edat encara que és més freqüent en nens d'entre un i cinc anys. El meningococ pot trobar-se a la gola d'algunes persones sense produir-los cap mena de símptoma, perquè desenvolupen una protecció natural al cap d'uns dies, però el poden transmetre a una persona sana i fer-la emmalaltir. La malaltia meningocòccica pot produir una infecció generalitzada (sèpsia meningocòccica) o bé afectar només el sistema nerviós (meningitis). Hi ha diferents grups de meningococ: A, B, C i altres. El B és el més freqüent al nostre país. La vacunació en infants protegeix només contra el meningococ C.
Una meningitis meningocòccica és la inflamació i irritació de les membranes que cobreixen el cervell i la medul·la espinal, anomenada meninge. La meningitis bacteriana és poc habitual, i pot ser mortal. Es caracteritza per un inici sobtat, amb mal de cap intens, febre de 39ºC a 40ºC, nàusees, vòmits i rigidesa de nuca. Una infecció generalitzada acostuma a iniciar-se amb els mateixos símptomes i, després, en un període d'hores variable, s'hi pot afegir l'aparició de taques a la pell de color morat distribuïdes per tot el cos. També pot començar directament amb les taques. Pot anar acompanyada o no de meningitis.
Per fer la diagnosi, l'examen físic mostrarà una freqüència cardíaca ràpida, hipotensió arterial, possible erupció i rigidesa al coll. Un cop realitzada una exploració física que descarti altres processos, caldrà practicar-li a la persona malalta les proves següents: un anàlisi de sang, per descobrir si la causa de la infecció és vírica o bacteriana; un anàlisi d'orina (només en nens petits, ja que els símptomes podrien ser secundaris a un problema urinari); RX tòrax, per descartar una pneumònia, o punció lumbar per obtenir una mostra de LCR (líquid cefaloraquidi) que circula pel cervell i la medul·la espinal, i s'altera en cas de meningitis. L'anàlisi d'aquest líquid ens ajudarà a establir la causa i gravetat del procés.
Per a la malaltia meningocòccica es prescriuen antibiòtics i s'administren per via intravenosa. Per controlar les complicacions es poden utilitzar altres medicaments. El diagnòstic i el tractament són extremadament importants per prevenir seqüeles i evitar la mort.
El microorganisme es transmet de persona a persona mitjançant les secrecions faríngies i nasals. El risc de contagi augmenta si teniu contacte estret amb la persona malalta (dormir a la mateixa habitació, viure a la mateixa casa, fer petons amb intercanvi de saliva), però no cal que desinfecteu objectes ni espais perquè el meningococ resisteix molt poc temps fora de l'organisme. Les mesures per a la prevenció d'aquesta malaltia es basen en la quimioprofilaxi (tractament amb antibiòtics) i en la vacunació. L'actuació adequada davant d'un cas de la malaltia és administrar els antibiòtics a la família i a les altres persones que conviuen amb la persona afectada.
El responsable sanitari valorarà les mesures més adequades pel que fa a la resta del seu entorn (contactes escolars o de treball), en funció de l'edat i del tipus de relació amb el cas. Si la malaltia la produís el meningococ del grup B, l'única mesura preventiva, i la més freqüent en el nostre país, és la quimioprofilaxi, que pretén eliminar el microorganisme de la faringe. Així s'evita que durant uns dies circuli entre les persones que han pres la medicació. L'antibiòtic utilitzat és la rifampicina. En cas que la malaltia la produís el meningococ del grup C, a més de la quimioprofilaxi, es vacunarà els contactes propers que no l'hagin rebuda.
A partir de l'any 2000 es va incorporar en el calendari vacunal sistemàtic una vacuna conjugada contra el serogrup C del meningococ, que s'ofereix també a totes les criatures i joves menors de dinou anys que en el seu moment no la van rebre.
És una vacuna segura, que produeix una protecció de llarga durada i que es pot aplicar a partir dels dos mesos d'edat. Quan es detecta un cas d'aquesta malaltia i serogrup, la vacuna s'aplica als contactes propers que no l'hagin rebuda, per tal de protegir-los, a més de la quimioprofilaxi. El professional de l'atenció primària és qui administra la vacuna. Aquesta pot causar molèsties en el lloc de la punxada o febre menor, durant les 48 hores posteriors. És important fer-la constar en el carnet vacunal.