Durant els darrers anys, s’han produït una sèrie de canvis que han modificat l’atenció socio-sanitària a la gent gran1. L’increment de l’esperança de vida, ha comportat un augment en la incidència i prevalença de malalties com la demència, que sovint incrementen el grau de dependència de la persona. Al món occidental existeix un progressiu envelliment i sobreenvelliment de la població.

A Catalunya es preveu que a finals de la primera dècada del segle XXI, al voltant d’un milió dues-centes mil persones sobrepassaran els 65 anys d’edat, representant al voltant del 25% de la població. Els trastorns cognitius són un dels problemes més greus de la gent gran, per la seva prevalença i l’impacte que tenen en el malalt i en les persones que l’envolten (familiars i cuidadors). La prevalença s’estima entorn al 10% en persones de 65 anys i més4. En un estudi que va analitzar-lo per sexe, la prevalença va ser lleugerament superior en les dones (9,5%) que en els homes (7,8%).

El deteriorament cognitiu, i més concretament la demència, comporta la pèrdua de funcions cognitives, d’autonomia personal, limitació de les relacions interpersonals i té conseqüències a nivell individual, familiar, social i sanitari. El deteriorament cognitiu pot representar fins el 10% del total de consultes neurològiques i la demència és la més prevalent.

Donada la seva rellevància i l’aparició de diverses teràpies no farmacològiques destinades a mantenir el nivell cognitiu i disminuir-ne el deteriorament, es posa de manifest la necessitat d’avaluar l’efecte d’aquestes noves teràpies, donar difusió als resultats obtinguts i proposar unes recomendacions als professionals en contacte amb gent gran susceptible de beneficiar-se d’aquests tipus d’intervenció.

Aquests són els objectius del present informe.