El passat 20 de juny, l’Albert Saenz, formador de professors en la metodologia de l’aprenentatge basat en problemes (ABP), va participar com a ponent al VIII cafè d’Innovació del Campus Docent, on es va parlar de l’avaluació per competències.
L’avaluació acadèmica actual busca esbrinar què sap l’estudiant. Però aquest model d’aprenentatge és eficient per la vida real? Què valoren més les empreses dels seus treballadors, que «sàpiguen» o que «sàpiguen fer»?
L’avaluació per competències busca qualificar el que l’estudiant sap fer. Però com es pot quantificar aquest aspecte de l’aprenentatge? És fàcil esbrinar si un estudiant sap duu a terme una fórmula matemàtica o si sap quines van ser les dates de la Segona Guerra Mundial, però com esbrinem si sap treballar en equip? Com podem saber si és creatiu, compromès o responsable?
L’avaluació per competències no és per professors mancats d’entusiasme, atès que exigeix un gran esforç de transformació a l’aula i un canvi total de perspectiva. Però per aquells porucs que no acabin de veure les coses clares, mudar de model no implica baixar el nivell lectiu, només requereix canviar la mirada, donat que l’avaluació per competències permet als estudiants treballar «el saber» a la vegada que practiquen «el saber fer».
Avaluar no és només posar una nota. Per avaluar s’ha de mirar, s’ha d’observar, s’ha de veure. I s’han d’utilitzar bones eines com la rúbrica o els exàmens, per seguir de prop el procés d’aprenentatge. L’avaluació serveix per apropar-se a la manera com treballa l’estudiant, perquè el docent pugui filar prim i proporcionar una nota el més acurada i real possible. «El pitjor que pot passar ―ens diu l’Albert―, és que l’estudiant cregui que el professor no ha estat objectiu».
I una vegada decidits a pujar al carro de la innovació i a avaluar per competències, el primer que s’ha de fer és decidir quines competències es volen avaluar. No és necessari que tots els professors avaluïn totes les competències escollides. Encara que diferents assignatures desenvolupin la mateixa competència, s’ha d’evitar generalitzar. La solució que ens proposa el ponent és dividir les competències entre les diferents assignatures, de manera que ningú hagi d’avaluar masses. I com que els docents han de fugir de les paraules grans i abstractes, aquestes competències escollides s’han d’anar esmicolant en conceptes més i més petits, fins a trobar aquells comprensibles tant pel professor com per l’estudiant, donat que l’estudiant també ha de tenir clar des del principi què és el que se li demana i què s’espera d’ell.
Una vegada fet això, és hora de pensar i programar una activitat de tanteig. D’aquí s’extrauran una sèrie de resultats que es convertiran en una nota. Però el professor no és l’únic que avalua. Els estudiants també han de poder avaluar-se a ells mateixos i l’activitat per tal que el docent pugui tenir coneixement de si ha funcionat o si requereix canvis i mesures noves. Després d’implementar els resultats obtinguts i haver afinat els criteris, es torna al principi i es programa una altra activitat. Així comença la roda, que mai ha de parar. Mai s’ha de deixar de millorar.
Finalitzada la presentació, els professors del Campus van obrir un debat molt interessant on es van tractar dubtes i preocupacions davant aquesta nova perspectiva que se’ls va presentar. I el que va resultar evident, va ser que, a l’hora de portar-la a terme, el més important seria anar tots a una i jugar amb una bona comunicació dins l’equip.
